LA PARVOVIROSIS

 

Es tracte d’una malaltia d’origen víric produïda principalment per el parvovirus caní tipus 2 (PVC-2)  que afecta principalment als cadells de gossos (menys de 6 mesos) i es manifesta amb vòmits i diarrees freqüents, abatiment, inapetència entre altres símptomes. Aquest virus ha experimentat diverses mutacions al llarg del últims anys complicant-ne tant el tractament con la prevenció.  És una malaltia de ràpida evolució i amb un mal pronòstic si no es tracte de forma ràpida i eficaç; de tota manera en alguns casos i segons la virulència del procés així com la resposta del pacient el desenllaç pot ser fatal.

 

El PVC-2 pot sobreviure fins a 5 mesos en superfícies inanimades ( roba, gàbies, menjadores,...) l’únic producte eficient per la desinfecció de superfícies i poder eliminar el virus és l’hipoclorit sòdic (lleixiu comú).

 

Generalment el contagi sol aparèixer per contacte amb femtes contaminades amb el cadell d’entre 6 setmanes i 6 mesos per l’exposició oronasal ( en els estadístics hi tenim races sobre representades més sensibles com el Rottweiler, Doberman pinscher, Pit bull terrier, Pastor Alemany, Staffordshire, Alaska malamute)

 

Entre els 3-5 dies de la infecció es detecta una marcada virèmia, després de la qual el virus es localitza principalment a la capa epitelial de la llengua, cavitat oral, esòfag, intestí prim i teixit limfàtic com el timus i els limfonodes.

 

L’excreció activa del virus s’inicia entre el 3-4 dia després de l’exposició, generalment abans de que apareguin els símptomes; finalment el virus es fa present a les femtes entre 7-10 dies.

 

Difícilment afecta a pacients adults i menys si aquests estan vacunats.

 


Signes clínics

Aquesta malaltia s’associa principalment amb dos sistemes orgànics: tracte intestinal (principalment) i miocardi (atípic). La gravetat depèn principalment de: edat, nivell d’estrès, raça i estat immunitari.

 

El vòmits solen ser intensos i els segueixen les diarrees, anorèxia i deshidratació que apareixen ràpidament. La mart del pacient pot aparèixer als dos dies i sol estar produïda per septicèmia per bactèries gram negatiu o CID (coagulació intravascular disseminada)

 

La miocarditis per CPV-2 pot ser transplacentària (dins l’úter de la mare) o en cadells menors de 8 setmanes (generalment tots els cadells de la mateix part solen esta afectats).

 

Diagnòstic

Sovint la presència dels signes clínics típics pot suggerir la infecció per CPV-2 (vòmits i diarrees sanguinolentes i malolents) em gossos de menys de 2 anys.

 

El grau de leucopènia es sol correlacionar amb la gravetat del procés (com més baix és el valor més greu és la situació del pacient).

 

El diagnòstic per ELISA en pacient hospitalitzats i per disposar d’un resultat immediat sol ser el mètode d’elecció. De tota manera el període d’eliminació de l’antigen a les femtes correspon als 5-7 posteriors a observar els signes clínics. Rares vegades es pot detectar l’antigen passats 10-12 dies de la infecció. Un resultat positiu també pot ser un fals positiu degut a la interferència vacunal amb virus atenuat del CPV-2, aquesta situació pot presentar-se de 5-7 dies post vacunació. El mètode de ELISA no pot diferenciar entre les dues situacions.

 

Tractament

L’objectiu del tractament simptomàtic és recuperar l’equilibri hidroelectrolític i gastrointestinal. Possiblement la fluïdoteràpia és l’aspecte més essencial del  tractament i no s’hauria d’aturar mentre persisteixin els signes clínics de vòmits i diarrees. Els cadells amb anèmia poden requerir la transfusió segons la necessitat de: albúmina, plasma o sang sencera. Els pacients estables però hipoalbuminèmics o hipoproteinèmics es solen tractar amb una combinació de col·loides i cristal·loides. La higiene, control de temperatura i l’antibioteràpia també són claus per la recuperació.

 

L’ús d’antiemètics (control del vòmit) millora el quadre però s’ha de valorar el que utilitzem ja que alguns d’ells poden estar contraindicats que es presenta gastroenteritis hemorràgica.

 

El sèrum antitoxina o el plasma hiperimmune poden ajudar a disminuir el temps d’hospitalització així com la resposta positiva del pacient al tractament.

 

Els pacients que redueixen els signes clínics així com els que recuperen els valors normals de leucòcits solen tenir un pronòstic favorable.

 

Prevenció

El pacient que supera el procés és immune a la reinfecció un mínim de 20 mesos i molt possiblement la resta de la seva vida.

 

Una correcte pauta vacunal així com un control higiènic ambiental apropiat disminueixen la possibilitat de contagi.

 

En qualsevol cas si apareixen signes clínics compatibles es recomana que s’adrecin el seu veterinari el més aviat possible