ORTOPEDIA DELS CADELLS DE RACES GRANS

  1. COIXERA QUE AFECTA  TANT A L’EXTREMITAT ANTERIOR COM POSTERIOR

  • Osteo condritis dissecans (OCD): és un defecte de la superfície articular que pot afectar a una o més articulacions. El terme osteocondrosis es refereix a un desenvolupament anormal del cartílag al final de l’os a l’articulació, mentre que OCD es refereix a la separació del cartílag malalt respecte l’os al qual estava unit. Generalment afecta a l’espatlla però el colze, pelvis o genoll poden també presentar-ho. En alguns casos el defecte també pot ser un “flap” o una discontinuïtat del cartílag; si fos aquest el cas el defecte pot curar amb repòs estricte i restricció de l’activitat durant diverses setmanes. En altres casos un fragment del cartílag es pot desprendre i desplaçar-se lliurement per l’articulació (anomenat en alguns casos ratolí articular). Això produeix dolor, que pot variar des de mig, intermitent, intens o constant. La cirurgia per eliminar el fragment lliure és el tractament recomanat en aquests casos.

  • Panosteitis: inflamació a la superfície dels ossos llargs. Pot aparèixer en més d’un os al mateix temps, el que pot produir coixera que es manifesta en diferents extremitats ja sigui simultani o altern. El dolor es pot tractar i alleujar amb diverses medicacions. El signe clínic més distintiu és el dolor a la palpació dels ossos llargs secundari a aquesta inflamació, es poden detectar zones més calentes per damunt de la zona afectada.

  • Osteodistròfia hipertròfica: és la inflamació de les línies de creixement en els ossos llargs. Sol causar inflamació i dolor a nivell de les articulacions que pot conduir a febre i pèrdua de gana. Sol ser auto limitant i sense signes clínics permanents en la majoria dels casos. De tota manera la lesió a les línies de creixement pot produir deformacions a les extremitats. EL tractament està encaminat a alleujar el dolor i la inflamació.

     

  1. COIXERES QUE NOMÉS AFECTEN LES EXTREMITATS ANTERIORS

     DISPLASIA DE COLZE: és un creixement o desenvolupament anormal d’aquesta articulació.

    Aquesta articulació esta integrada per 3 ossos: radi, cúbit i húmer.

 

    Hi ha 3 patologies principals que poden donar displàsia de colze: UPA, FCP i OCD

  • No unió del procés anconi (UPA): és un defecte del desenvolupament del procés anconi. Aquest procés és un petit fragment d’ós a la part posterior del cúbit (el llarg dels dos ossos de l’avantbraç) a la part posterior del colze. Generalment quan el gos assoleix la pubertat la línia de creixement entre el procés anconi i la resta del cúbit es tanca, fusionant les dues porcions de l’os. Quan això no succeeix el colze està inestable, produint coixera  i dolor, el que produeix en període de temps curt una patologia degenerativa i artritis. En alguns casos el fragment es desplaça lliure a l’articulació produint més incomoditat a la zona. El pacients poden vocalitzar i presenta desconfort principalment a la extensió del colze. El tractament indicat és la cirurgia i el pronòstic millora si es realitza abans de que l’artritis secundària afecti l’articulació

  • Fragmentació del procés coronoides (FCP): és un defecte de desenvolupament que afecta un dels 2 processos coronoides (dues petites protrusions òssies a l’extrem del cúbit). Tant el medial com el lateral poden ser susceptibles de laceració, fissura o fractura, de tota manera la major incidència recau en el medial. Això produeix dolor i inestabilitat a l’articulació. Si no es realitza cirurgia a l’articulació és molt probable que es produeixi artritis. Aquesta patologia és hereditària i sol ocórrer a cadells de races grans, especialment Golden i Labradors, Rottweiler i Pastor Alemany.

  • OCD:  segueix el mateix procés que es descriu anteriorment

     

     

  1. Coixera que només afecta les extremitats posteriors

  • Displàsia coxofemoral: és una formació anormal de l’articulació coxofemoral. Aquesta articulació es conforma pel cap de fèmur i l’acetàbul, els quals durant han de créixer de forma sincrònica durant el desenvolupament del cadell. En aquesta patologia això no ocorre resultant en una incongruència entre aquestes dues estructures, produint laxitud i inestabilitat. El que produeix dolor i coixera al pacient. La DC té un component hereditari essent més freqüent en races com Golden i Labradors, Rottweiler, Pastor Alemany , mastiffs entre d’altres. Per disminuir la incidència de displàsia en futures generacions cap raça de gos amb un elevat risc de presentar la patologia s’hauria d’utilitzar com a reproductor fins que es realitzin les proves radiològiques pertinents. Alguns estudis suggereixen que factors tals com el dietari i els índexs de creixement són factors de risc en la presentació de la patologia. Per això el veterinari hauria de recomanar una dieta apropiada com a mínim la fase de creixement del cadell.

    Gossos amb un grau sever de displàsia solen tenir problemes per incorporar-se després d’estar estirat i presenta dolor quan camina; per altra banda pacient amb un grau lleu o mig poden no presentar signes clínics evidents. De tota manera quan el gos envelleix desenvolupa artritis secundària, dolor associat i reducció de la mobilitat. Existeixen diverses opcions de tractament depenent de la gravetat, alguns gossos responen positivament al tractament mèdic, d’altres poden requerir cirurgia (doble osteotomia de pelvis, col•locació de pròtesis,…)

     

  • Luxació de ròtula: procés que afecta el genoll. La ròtula està unida al lligament rotulià. S’allotja al mig del genoll i es desplaça endavant i endarrere per la tròclea del fèmur. Quan la ròtula es luxa surt d’aquest solc ja sigui medial o lateral quan l’extremitat es troba en extensió. Això pot succeir quan el lligament no està unit a la línia mitja de la tíbia o el solc de la tròclea és poc pronunciat. Hi ha diversos graus de luxació rotuliana des de luxació esporàdica fins a un estat de luxació permanent. La situació tendeix a empitjorar amb el temps i es fa més evident en gossos d’edat més avançada. Els pacients poden aprendre a hiperextendre l’extremitat per facilitar la recol·locació de ròtula al seu espai original. Sol ser un procés més típic de races petites (luxació medial) tot i que també pot presentar-se en races grans (luxació lateral); aquesta patologia pot tenir un component hereditari. Es pot corregir de forma quirúrgica amb diverses tècniques tals com la surcoplàstia, transposició de la cresta tibial, des inserció parcial del vasto medial,...