rUPTURA DEL LLIGAMENT CREUAT

La ruptura del lligament creuat és una de les lesions ortopèdiques més freqüents en el gos. La causa principal de la ruptura és la degeneració del lligament i rara vegada el trauma per si sol. Molts pacients que s’han trencat el lligament creuat d’una extremitat són susceptibles de trencar-se el lligament creuat de l’extremitat “sana” en un periode relativament curt posterior a la ruptura del primer.

El lligament creuat és l’estabilitzador primari del genoll. Un cop trencat el pacient presentarà una coxiera aguda degut a la severa inflamació a l’interior del genoll. Aquesta situació millora els primers dies si el pacient rep un tractament amb antiinflamatoris i repòs. La coixera crónica esdevé per inestabilitat a l’articulació generada per l’angle i el moviment de la meseta tibial; el que produeix un desplaçament cranial de la tibia respecte el fémur en el moment en el que el pacient incia el pas. Aquesta inestabilitat pot produir la fractura del menisc medial que accentua del descomfort i agreuja la coixera del pacient.

La lesió del lligament creuat genera una serie de problemes tals com l’esmentada fractura del menisc o l’aparició d’osteoartritis. La inestabilitat produeix sinobitis (inflamació de la càpsula articular), degeneració del cartíleg articular, formació d’osteòfits periarticulars i fibrosi capsular (artritis). La progressió de la osteoartritis continua fins i tot després de la intervenció per estabilitzar el genoll . Els estudis no són concloents al respecte de quin mètode pot generar el menor grau d’artritis a llarg terme.


Actualment la tècnica d’elecció per corretgir aquesta patologia és la TTA (tibial tuberosity advancement = avançament de la tuberositat tibial) que va sorgir com alternativa a la TPLO (tibial plateau levelling osteotomy); essent un dels principals avantatges el fet de no haver de realitzar una osteotomia total de la tíbia que altera l’eix de càrregues sobre aquesta i minimitza els riscos de no unions o defectes en la consolidació dels implants i es preserva el patró de contacte femoro-tibial fisiològic.

Demostració tècnica: